Himne a Ixtar
Material:
Acer i pa d'or
Mesures:
74 x 42 x 22 cm
Any:
2021
La divinitat semítica Ixtar fou un sincretisme de la deessa sumèria Inanna, figura cabdal del panteó mesopotàmic, venerada al llarg de 3.500 anys abans de la nostra era. De característiques complexes, i fins i tot contradictòries, ha estat descrita com l’”encarnació de l’Antiguitat”, travessant constantment la barrera entre allò femení i allò masculí, entre la verge i la prostituta, i entre l’ésser humà i l’animal. Alguns dels seus títols foren “Reina del Cel” o “Estrella matutina i vespertina”, epítet que delata el seu vincle amb Venus, i per tant, amb Afrodita.
Una de les seves característiques distintives fou un caràcter inestable i exaltat, capaç de passar de la violència implacable a la seducció irresistible i amorosa. Però a diferència d’altres divinitats femenines, Inanna-Ixtar mai no fou l’esposa de cap déu, sinó que va romandre independent, malgrat dels seus lligams, segons algunes fonts, amb el Déu del cel An o amb Dumuzi, el Tammuz bíblic.
La llegenda més famosa d’Inanna/Ixtar és el seu descens al Kur, la terra sense retorn mesopotàmica, per a conquerir el reialme de sa germana major Ereixkigal, Reina de l’Inframón. La poeta i sacerdotessa acàdia Enheduanna, qui va viure durant el s. XXIII AEC i té atribuïda la primera autoria de la història, va escriure nombrosos himnes a Inanna, identificant-la amb Ixtar en les seves tres facetes: guerrera, amorosa i astral.
Inanna/Ixtar ha esdevingut una figura important en la teoria feminista contemporània, perquè il·lumina un panteó mesopotàmic dominat per homes. Simone de Behaviour, al seu llibre El segon sexe (1949), va sostenir que Inanna/Ixtar, juntament amb altres deesses poderoses de l’Antiguitat, foren marginades per la cultura moderna en favor de les deïtats masculines. Així mateix, per a Tikva Frymer-Kensky, va personificar l’arquetip “socialment inacceptable” de dona “no domesticada i sense fermalls”.
Els perfils diversos d’Inanna/Ixtar i la sincretització i harmonització de característiques aparentment contradictòries, fan de la seva figura una de les més fascinants, no només del panteó sumerobabilònic, sinó de la història de les religions en general. En definitiva, una figura expansiva que anhela la seva plenitud i que, des del seu primer culte al voltant del quart mil·lenni AEC, tornara a emergir al s. XX, gairebé sis mil anys després.
Poderosa, radiant i majestuosa,
brilles intensament al vespre,
il·lumines el dia a l’alba.
Fragment de La Santa Sacerdotessa del Cel. Traducció de Wolkstein & Kramer (1983)
