Aquesta sèrie d’escultures s’inspira en The Language of the Goddess (1989), de l’arqueòloga lituana Marija Gimbutas (1921-1994). En aquesta obra fonamental, Gimbutas va estudiar i classificar milers d’artefactes arqueològics —petites escultures i objectes d’os, de pedra i de ceràmica— procedents de jaciments neolítics del sud-est d’Europa i de la Mediterrània, amb l’objectiu d’identificar el significat d’un antic llenguatge simbòlic desenvolupat a l’alba de l’agricultura europea. Mitjançant un enfocament interdisciplinari que integrava l’arqueologia, la lingüística, l’etnografia i la mitologia comparada, va proposar la reconstrucció d’una cosmovisió articulada entorn del diví femení, caracteritzada per una estreta relació entre els éssers humans i la natura.

La meva pràctica artística pren aquest patrimoni simbòlic com a punt de partida, però no pretén reconstruir-lo arqueològicament. Les escultures que integren aquest apartat constitueixen un exercici de mitopoiesi escultòrica: una pràctica creativa que reactiva antics imaginaris per generar noves formes de significació capaces d’intervenir en els debats contemporanis sobre el feminisme, l’espiritualitat i l’equitat de gènere. Lluny d’entendre el mite com una relíquia immòbil del passat, l’assumeixo com una estructura viva que es transforma amb cada època i que continua oferint noves possibilitats de lectura.

Cada escultura neix de la reinterpretació d’un símbol identificat per Gimbutas —l’aigua, la lluna, la fertilitat, la regeneració o els cicles de la natura—, però no busca reproduir-ne la forma original. L’objectiu és construir un diàleg entre arqueologia i contemporaneïtat, entre memòria i creació, fent visible la capacitat de l’escultura per actualitzar imaginaris ancestrals i convertir-los en nous espais de reflexió sobre la condició humana.

En aquest sentit, aquestes obres entenen l’art no només com una forma de representació, sinó també com una eina de transformació simbòlica. Reinterpretar els mites és, alhora, reinterpretar els imaginaris des dels quals construïm la nostra cultura. Així, la persistència del diví femení no rau en la conservació immutable dels seus símbols, sinó en la seva capacitat de ser contínuament reformulats per dialogar amb les necessitats i els reptes del present.