Sobre l’obra

Foto: Raúl Gaitan

Vull oferir una visió de la dona de simbolisme poètic, bell i equilibrat, amb referències a les cultures mediterrànies.

Aquestes escultures apel·len a la maduresa individual, com éssers d’atributs fantàstics que habiten el seu entorn amb plenitud.

Antoni Miquel Morro. Elx, 2017

Pere Joan Martorell. Mallorca, 2016.

ANTONI MIQUEL MORRO
o les mans del creador

Donar forma a allò que no existeix. Fer del buit un fons de matèria on encabir el gruix de l’existència. Vet aquí el miracle: aquest deler de modelar la vida. Antoni Miquel Morro (Palma, 1980) posseeix el do de convertir el no-res en quelcom visible, palpable, transcendent. Si Déu va crear el món en sis dies –el sèptim descansà!-, tal com diuen les sagrades escriptures i prediquen encara avui dia els creacionistes, ell té la capacitat de convertir l’absència en Art. El seu domini artístic rau en bona mesura en el maneig dels materials. Talment l’alquimista que persevera a fi de convertir les pedres en or, infatigable, titànic, envoltat de provetes i alambins, recreant-se en fórmules i mesclant productes, el nostre escultor s’esforça en la requesta d’una imatge, en la concreció d’un cos, en la configuració d’una presència que ha de romandre pels segles dels segles. Alumini i bronze, gres i fusta. Però, és clar, sobretot ferro. Vet aquí l’element primordial. Si esbossam una mirada retrospectiva en l’obra d’Antoni Miquel Morro, una feina incessant, tècnicament magistral, que es remunta a més d’una quinzena d’anys, comprovarem de seguida que hi ha una figura canalitzadora: la dona. Efectivament, l’etern femení –que deia Goethe- esdevé protagonista, una força secular, avial, primigènia, que retrocedeix fins al principi de tot per arribar a nosaltres amb la vitalitat i l’esplendor que només poden desprendre les “maternitats”. La musa, la vida, la creació. Aquests són els eixos entorn dels quals gira el treball del nostre artista. Les formes basculen entre figures arrodonides, exuberants, o bé, agafant patrons més de Giacometti o Modigliani, cossos estilitzats, fràgils, vaporosos… Aquesta és l’autèntica “màtria” del creador, una terra feta a imatge i semblança de la seva mirada neta i transparent, un reialme pastat amb les seves pròpies mans: unes mans fortes, sàvies, que veuen més enllà d’on abasta la mirada.
Les marques a l’esquena potser són cicatrius. De la nuesa es pot desprendre un deix d’impotència i desistiment. Totes elles tenen una història pròpia. I, en canvi, l’au Fènix es transmuta aquí en un home que porta el seu(?) fill a collibè. I no sabem si la caixa de Pandora és encara lluny d’obrir-se o, per bé o per mal, ja s’ha produït la desfeta. La tenacitat i el perfeccionisme formen part del modus operandi d’Antoni Miquel Morro, que camina entre les aigües de la creació amb el posat d’aquell que inspira gratitud i devoció. Amb pas ferm i segur, amb una mirada fraternal, sincera, l’artista va fent camí, nit i dia, per senders misteriosos i viaranys plens de revelacions.

Joan Escanelles. Mallorca, 2015.

Antoni Miquel Morro ha esdevingut com la veritat, la grega alétheia (a-létheia, “desvelament”, acte de treure’s un vel). Ha aparegut sobtadament. Assistit jo de fortuna, he practicat la intuïció mística i, tot plegat, l’audició o escoltada receptiva. Una hora de mossatge amb el mestre jove. De la quinzena d’obres, n’he triades cinc a contemplació: “Actitud de pólvora i d’esperança”, “Estel”, “Àries o lluna d’abril”, “Sibil·la” i “Pluja”. En tot plegat, es dreça a la Dona, semple digna i exalçada a formes pures. Quina rapsòdia en agut silenci per a tot el femení, quin abelliment contagiable d’aromes!
No us estigueu d’ensumar les figures, l’olfacte diu immediatesa. En contrast, el femení és etern. No us sentireu mirats, feis-ne la prova, sinó pensats de les criatures; d’on miren? Des de mai com si de sempre, eternitat, dona.

Xavier Riutort. Mallorca, 2012

La forma femenina serveix a Toni Morro per parlar de l’ésser humà en lloc d’agafar l’ home, la figura masculina, se fa servir de la dona per parlar-nos de l’humanitat, d’actituts, sentiments i emocions, així com d’estratègies d’intuició.
La solemnitat de l’expressió del seu estil porta a la dona a la categoria de “semi-deessa”, com aquells herois dels mites pagans.

Ferma i rotunda és un exemple d’aquesta actitut, solidificada en l’escultura: una actitut de fortalesa i lluita davant les adversitats que a vegades pareixen que ens ofeguen, i només queda lluitar sense mirar enrera. La valentia com a superació de la por, a través de la por… La textura li dona la força del caos, d’un magma primigeni, no domesticat, com si sorgís d’un baptisme de foc, un cos ple de clots, ferides que mostren una vulnerabilitat sàvia i fèrtil, on és possible la vida

El combat està present a moltes escultures, un cas és el d’Actitut de pòlvora i esperança , on l’artista mostra una bel·licitat que arrela en el paganisme precristià ibèric a través d’una figura, paradòxicament, plena de lleugeresa nòmada, una precisió de caça de tècnica concreta, fina i definitiva, una figura ràpida i subtil com un fil de pòlvora que avança sense pausa i promet el canvi a través de l’explosició del món dels possibles. Una guerrera que mostra amb orgull les seves cicatrius, mostrant-les com a part de la seva bellesa, amode de tatuatge; una actitut que mostra que la ferida ens ha de recordar la lluita, el procés intern i extern de transformació, que una ferida és un signe de que s’ha deixat la pell en el camí, de que s’ha posat el cos, i l’ànima; és preferible la ferida que la salut intacta per conformitat…

El balanç entre dignitat i vulnerabilitat al procés vital de transformació i evolució és constant a les escultures. A Com si estiguessis a punt de desfer-te, Morro juga amb la proporció, amb l’amplitut, per mostrar la força que surt de dedins en moments claus, sense renunciar a la transparència del cor i de l’emoció. Una carn de terra que mostra el procés orgànic d’un cos que està en constant regeneració, remodelació i adaptació.

L’ambigüitat, complexitat i paradoxa juguen a la peça Vull que sempre me miris amb aquests ulls de nin. En un món d’homes, on la dona es sotmesa a una estructura patriarcal, la figura del nin representa una relació positiva o al manco neutra amb respecte al món femení; la mirada no és dominadora i controladora, sino plena d’amor i confiança com el nen cap a la seva mare. La negativitat del groc amenaça amb menjar-se la imatge antiga, convertint-la en una nova, diferent, alienada, fermada, atrapada, negada. En front de la violència de gènere i de l’home que oblida qui és la dona per agafar una idea patriarcal, la solució proposada és la inocència i la puresa simbolitzats en el nin, només proposat en el títol.

L’escultura Esperança continua expresant la dignitat del món femení, més enllà d’estereotips o conceptes presó. Vestida amb una túnica, la figura conecta amb la terra i se fa terra, com una sacerdotesa, amb tota l’elegància de qui té esperança. La mirada ens guia cap aquesta emoció i sentiment, ja que mira cap a dedins i amb aquesta perspectiva mira cap al Tot, trobant la confiança necessària al món i a la vida.

El mateix conflicte, la mateixa actitut guerrera, se revesteixen d’elegància, Aries o lluna d’abrilmostra la tranquilitat d’abans de la batalla, abans del ball de l’acció. Amb una postura meditativa mostra la unitat de la seva intencionalitat, reflectit en la fusió de la seva carn i el seu vestit.

Pluja ens parla d’aquesta fusió amb l’univers. La dona representa la pluja, l’aigua entregada i la racionalització d’aquest be, el compromís, l’alegria i l’esperança, tant la donació com l’acció de gràcies, la simbiosis del món humà i el món elemental. el mateix vestit és pluja, està vestida d’aigua. a través de l’alumini es consegueix una cromaticitat i transparència que ens transmet un moviment en pau.
 L’artista mallorquí proposa, no només actituts i perspectives personals cap a la vida i la societat, sino també una vertadera formació “estelar”. A Ossa major les estrelles són dones, tot una constel·lació, una acció en grup, una força sobre l’univers, amb la legitimitat que dona aquest enteniment i intuició de les lleis de la natura.

La legitimitat i confiança de fer el què s’ha de fer se plasma també en l’obra No pens renunciar, on es fa metall l’ètica de no anar enrera, cada plegament és un racó on atesorar els seus valors irrenunciables. L’oxid ens parla de les dificultats, però la mirada d’aquell orgull de qui fa allò què ha de fer.
I perquè en aquest món no tot és lluita, Ball de nit sencera ens recorda el fi de tota lluita, la felicitat i la tranquilitat que donen la llibertat, simbolitzades en l’escultura en un vestit d’estrelles, com a valors que brillen i donen alegria, seguretat i pau. El ball de la nit oferint-nos llum efimera però eterna. La ballarina ens suggereix actitut però també aptitut, presència i essència, una transcendència més enllà de tot aferrament a lluites i actituts, trascendint cap auna fusió amb el cosmos.

Giulia Valle. Barcelona, 2012.

“… Se trata de imponentes figuras de liviana belleza , dotadas de alto contenido histórico y humano, empapadas de referencias mitológicas a la vez que de encarnizada realidad.

Una obra mordaz, atemporal, sincera y emotiva, que huye de lo trivial y pone en liza la humildad de su autor y su profundo conocimiento de la materia, de la evolución histórica en el arte y el pensamiento, de la dicotomía entre divinidad y nuestro deseo más visceral.

Sus mujeres, rebeldes sin fín, reflejan hermosura y sabiduría. Ellas respiran, paren, observan y asienten… Navegando por mares de eterna generosidad.”

Guillem Morro Veny. Mallorca, 2005.

Antoni Miquel Morro Mas va néixer l’any 1980 a Palma. Es llicencià per la Facultat de Belles Arts de Barcelona. La seva especialitat és l’escultura treballada en diversos materials com la pedra, el ferro, el bronze, l’alumini i el coure.

Des que finalitzà els seus estudis de Belles Arts ha viscut amb una entrega absoluta l’especialització com a escultor i la consolidació d’un estil i d’un registre propis. L’expressió formal i plàstica per la que sent preferència es la figura i, especialment, la figura femenina.

Les seves obres són formulacions d’una idea estètica que s’endinsen en el món de la creació, món on el volum i la forma esdevenen els elements indispensables per a bastir les seves concepcions artístiques en les que l’autor lluita, obsessivament, per conciliar matèria, creació i estètica, tot sense descuidar una trajectòria estilística que imprimeixen un segell de personalitat, dins la diversitat de resultats, a la seva obra.