Sobre la obra
Mi obra toma referencias de la escultura prehistórica, con una mirada hacia lo que se ha denominado “divino femenino”. Con la reinterpretación creativa de las culturas primordiales, me propongo aportar un enfoque original, con el que hacer frente a las estructuras alienantes de nuestra sociedad, y reclamar la posibilidad simbólica del arte contemporáneo.
Estas esculturas -seres de atributos fantásticos que habitan su entorno con plenitud-, vinculan la posibilidad de un pasado pre patriarcal con un futuro posible, promoviendo nuevos lenguajes con la mujer posicionada como sujeto principal, y el fomento de una espiritualidad centrada en la naturaleza.
Antoni Miquel Morro, València, 2024
Mar Beltrán Alandete. València, 2018. (Català)
ANTONI MIQUEL MORRO: LA PLENITUD DE LES FORMES
Silenci, serenitat, pau espiritual…
Contemplant les sublims escultures d’Antoni Miquel Morro, em plantege una vegada més l’eterna dialèctica sobre si l’artista naix o es fa. Des de temps remots, l’home ha tingut la necessitat de crear, bé per motius màgics, religiosos o merament pel plaer de recreació estètica. Si atenem la definició que ens facilita la RAE, l’artista és aquella “persona dotada d’habilitat o capacitat suficient per crear”.
Des del meu punt de vista, l’artista naix, no es fa… Jo definiria artista com aquell que aconsegueix motivar una reacció directa, un diàleg (favorable o desfavorable…) entre l’espectador i la mateixa obra creada. Es pot aprendre a pintar, esculpir, cantar, compondre, escriure… Però per crear i realitzar veritables obres d’art, cal portar en l’ànima l’anomenada sensibilitat artística, aquest do que ens permet que les creacions realitzades no deixen indiferent el contemplador/espectador i que siga, com deia el mestre Picasso, un “contemplador actiu”.
Giorgio Vasari (1511-1573), historiador de l’Art, arquitecte, pintor i escultor italià, que va establir per primera vegada el terme Rinascimento per definir el fenomen cultural i artístic de la seva època, afirmava en el seu tractat Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes: “L’escultor és aquell que trau tot allò superflu i redueix el material a la forma que existeix en la ment de l’artista”.
Aquesta idea es reforça en Morro i els seus “éssers fantàstics” com ell mateix els anomena. Davant del meravellós bosc de figures humanes que es presenta en aquesta exposició, només hi cap una reacció: guardar silenci i ser captivats per la seua bellesa i significat. Sublims personatges esculpits tridimensionalment, replets de bellesa i força interior, meditant amb els ulls tancats, en plenitud espiritual. L’artista, en diverses ocasions, m’ha comentat que l’objectiu final de les seues obres no és únicament expressar la bellesa estètica, sinó alhora, motivar aquesta reacció: reflexió-resposta-diàleg entre l’espectador i l’obra, en el seu intent per transmetre l’anhelada pau espiritual, mitjançant les formes i les textures.
Són obres silencioses, serenes, que ens traslladen a un espai atemporal on regna l’equilibri i l’harmonia.
Reconeix sentir veritable passió per l’Art, en totes les seues manifestacions i etapes, però serà en l’escultura i la seua tridimensionalitat on se sent més identificat: li permet d’expressar els seus sentiments i idees d’una manera més directa, més precisa.
La figura de la dona es col·loca en un lloc idealitzat i li serveix per a expressar totes les emocions que pot experimentar l’ésser humà: Pluja, Àries o lluna d’abril, Pandora, Ocell… deesses atemporals representants de la saviesa i la bondat, ens narren sàviament i bellament, en silenci, històries sobre la vida i mort, sobre l’humà i el diví, el bé i el mal, sobre allò universal i allò terrenal, tenint com a aliada, l’eternitat.
Gran coneixedor de la Història de l’Art i els seus artífexs, considera l’estudi de la figura humana com a via d’expressió artística, com a protagonista indiscutible i realització màxima del procés escultòric, igual que ho feien els clàssics grecollatins.
Destaca la imponent La flor del naranjo (2018), on Morro fa una encertada interpretació de la Dama d’Elx, realitzant un homenatge directe i evident a la cultura ibera, i al mediterrani.
Gian Lorenzo Bernini és un altre gran referent en la seua escultura L’èxtasi de Santa Teresa (1647-1651), per la seua magistralitat compositiva, espiritualitat i dramatisme contingut. Però afirma, sens dubte, que serà el moviment simbolista, el que més fortament ha influenciat totes les seues composicions:
“Vull oferir una visió de la dona de simbolisme poètic i equilibrat, amb referències a les cultures mediterrànies.”
Morro, plenament identificat amb el moviment simbolista, vol recuperar la bellesa atemporal, repleta de màgia i misticisme. Considera que les seues obres no han de reproduir la realitat circumdant, presenta una sèrie de figures amb característiques atemporals, eternes, que tendeixen a l’espiritualitat… Per aquest motiu, en les seues escultures, igual que al seu moment ho faran Rodin i Camille Claudel, elimina qualsevol element que puga fer referència a una etapa concreta i, d’aquesta forma, es converteixen en suport d’idees i símbols, equivalen a una emoció provocada per l’experiència.
D’Aristides Maillol, una de les seues principals influències, aprendrà a alliberar les seues escultures de tota narrativa, en la recerca de la forma pura, aconseguint una aparent simplicitat de formes, que oculten un sublim mestratge tècnic i que sovint el porten a la pseudoabstracció, en clara sintonia amb les escultures de Henry Moore.
Al seu torn, se sent atret pels moviments de neofiguració avantguardistes: Modigliani, en els rostres, i Giacometti, en la puresa de les seves formes.
Bronze o marbre, terracota o alumini, les seues obres són creades no només per a ser contemplades, sinó també per a ser tocades i, fins i tot, olorades, en aquest afany intencionat d’acostar-les a l’espectador, evidenciant un decidit plantejament social de l’art:
“Amb les meves peces desitjo connectar amb el públic i fer-lo partícip de l’obra.”
El seu bagatge artístic i les seues influències, unides a una magistral tècnica i sublim resolució compositiva, situen l’artista Antoni Miquel Morro en una posició, en l’àmbit artístic contemporani, difícilment superable i les seues obres representen, amb tota certesa, la plenitud de la forma en l’escultura.
Mar Beltrán Alandete
Universitat de València
Gandia, 3 d’octubre de 2018
Mar Beltrán Alandete. Valencia, 2018. (Castellano)
ANTONI MIQUEL MORRO: LA PLENITUD DE LAS FORMAS
Silencio, serenidad, paz espiritual…
Contemplando las sublimes esculturas de Antoni Miquel Morro, me planteo una vez más la eterna dialéctica sobre si el artista nace o se hace. Desde tiempos remotos, el hombre ha tenido la necesidad de crear, bien por motivos mágicos, religiosos o meramente por el placer de recreación estética. Si atendemos a la definición que nos facilita la RAE, el artista es aquella “persona dotada de habilidad o capacidad suficiente para crear”.
Desde mi punto de vista, el artista nace, no se hace… Yo definiría artista como aquel que consigue motivar una reacción directa, un diálogo (favorable o desfavorable…) entre el espectador y la propia obra creada. Se puede aprender a pintar, esculpir, cantar, componer, escribir… pero para crear y realizar verdaderas obras de arte, hay que llevar en el alma la llamada sensibilidad artística, ese don que nos permite que las creaciones realizadas no dejen indiferente al contemplador/espectador y que sea como decía el maestro Picasso un “contemplador activo”.
Giorgio Vasari (1511-1573) historiador del Arte, arquitecto, pintor y escultor italiano, que estableció por primera vez el término Rinascimento para definir el fenómeno cultural y artístico de su época, afirmaba en su tratado Las vidas de los más excelentes pintores, escultores y arquitectos: “El escultor es aquel que saca todo lo superfluo y reduce el material a la forma, que existe en la mente del artista”.
Esta idea se refuerza en Antoni Miquel Morro y sus “seres fantásticos” como él mismo los llama. Ante el maravilloso bosque de figuras humanas que se presenta en esta exposición, sólo cabe una reacción: guardar silencio y ser cautivados por su belleza y significado. Sublimes personajes esculpidos tridimensionalmente, repletos de belleza y fuerza interior, meditando con los ojos cerrados, en plenitud espiritual. El artista en diversas ocasiones me ha comentado que el objetivo final de sus obras, no es únicamente expresar la belleza estética, sino a su vez, motivar esa reacción: reflexión-respuesta-diálogo entre el espectador y la obra, en su intento por transmitir la anhelada paz espiritual mediante las formas y las texturas. Son obras silenciosas, serenas, nos trasladan a un espacio atemporal donde reina el equilibrio y la armonía.
Reconoce sentir verdadera pasión por el Arte, en todas sus manifestaciones y etapas, pero será en la escultura y su tridimensionalidad donde se siente más identificado, le permite expresar sus sentimientos e ideas de una manera más directa, más certera.
La figura de la mujer se coloca en un lugar idealizado y le sirve para expresar todas las emociones que puede experimentar el ser humano: Pluja, Aries o lluna d’abril, Pandora, Ocell… diosas atemporales representantes de la sabiduría y la bondad, nos narran sabia y bellamente, en silencio, historias sobre la vida y muerte, sobre lo humano y lo divino, el bien y el mal, lo universal y lo terrenal, teniendo como aliada la eternidad.
Gran conocedor de la Historia del Arte y sus artífices, considera el estudio de la figura humana, como vía de expresión artística, como protagonista indiscutible y realización máxima del proceso escultórico, al igual que lo hacían los clásicos greco-latinos.
Destaca la imponente La flor del naranjo (2018), donde Morro realiza una acertada interpretación de la Dama de Elche, realizando un homenaje directo y evidente a la cultura íbera, y al mediterráneo.
Gian Lorenzo Bernini es otro gran referente en su escultura El éxtasis de Santa Teresa (1647-1651), por su magistralía compositiva, espiritualidad y dramatismo contenido.
Pero afirma sin duda alguna, que será el movimiento simbolista, el que más fuertemente ha influenciado todas sus composiciones:
“Quiero ofrecer una visión de la mujer de simbolismo poético y equilibrado con referencias a las culturas mediterráneas.”
Morro, plenamente identificado con el movimiento simbolista, quiere recuperar la belleza atemporal, repleta de magia y misticismo. Considera que sus obras no tienen que reproducir la realidad circundante, presenta una serie de figuras con características atemporales, “eternas” que tienden a la espiritualidad… De ahí que en sus esculturas, al igual que en su momento lo harán Rodin y Camille Claudel, elimina cualquier elemento que pueda hacer referencia a una etapa concreta y de esa forma se convierten en soporte de ideas y símbolos, equivalen a una emoción provocada por la experiencia.
De Aristides Maillol, una de sus principales influencias, aprenderá a liberar sus esculturas de toda narrativa en búsqueda de la forma pura, consiguiendo una aparente simpleza de formas, que ocultan una sublime maestría técnica y que a menudo le puede llevar a la pseudo-abstracción en clara sintonía con las esculturas de Henry Moore.
A su vez, se siente atraído por los movimentos de neofiguración vanguardistas: Modigliani, en los rostros y Giacometti en la pureza de sus formas.
Bronce o mármol, terracota o aluminio, sus obras son creadas no sólo para ser contempladas, sino también para ser tocadas, e incluso olidas, en ese intencionado afán de acercarlas al espectador, evidenciando un decidido planteamiento social del arte:
“Con mis piezas deseo conectar con el público y hacerlo partícipe de la obra.”
Su bagaje artístico y sus influencias, unidas a una magistral técnica y sublime resolución compositiva, sitúan al artista Antoni Miquel Morrro en una posición en el ámbito artístico contemporáneo difícilmente superable y sus obras representan con toda certeza, la plenitud de la forma en escultura.
Mar Beltrán Alandete
Universitat de València
Gandía, 3 de octubre de 2018
Mar Beltrán Alandete. Valencia, 2018. (English)
ANTONI MIQUEL MORRO: THE PLENITUDE OF FORM
Silence, serenity, spiritual peace…
Contemplating the sublime sculptures of Antoni Miquel Morro, I once again ask myself that eternal question: is an artist born or made? Since time immemorial, Man has felt the need to create, be it for reasons of magic, religion or mere recreational and aesthetic pleasure. If we look at the dictionary definition of the Royal Spanish Academy, an artist is a “person endowed with sufficient skill or capacity to create”.
In my opinion an artist is born, not made… I would define an artist as someone who is able to evoke a direct reaction, a dialogue (favourable or unfavourable…) between his/her work and the viewer. One can learn to paint, sculpt, sing, compose or write… but to create a true work of art one needs to carry ‘artistic sensibility’ in one’s soul, the gift that ensures that the contemplator/ beholder cannot remain indifferent and becomes, as Picasso said, an “active contemplator”.
Giorgio Vasari (1511-1573), Italian art historian, architect, painter and sculptor, who first coined the phrase Renaissance to define the cultural and artistic phenomenon of his time, stated in his treaty The Lives of the Most Excellent Painters, Sculptors and Architects:
“A sculptor is he who removes all that is superfluous and reduces material to arrive at the form which exists in the artist’s mind”.
This idea is reinforced through Antoni Miquel Morro and his “fantastic beings” as he himself calls them. Confronted by the wonderful multitude of human figures presented in this exhibition, there is only one fitting reaction: to remain silent and allow oneself to be captivated by its beauty and meaning. Sublime three-dimensional characters filled with beauty and internal strength, meditating with eyes closed, in spiritual plenitude. The artist has told me on various occasions that his objective is not only to express aesthetic beauty, but to elicit the following reaction: reflection-response-dialogue between the viewer and the work in his attempt to transmit spiritual peace through form and texture. These are silent, serene works which take us to a timeless space where balance and harmony rule.
He feels true passion for Art in all its manifestations and phases but it is with Sculpture and its three-dimensionality that he identifies most closely and which allows him to express his feelings and ideas most directly and accurately.
The female figure occupies an idealized space and allows him to express all emotions that human beings are capable of: Rain, April Moon, Pandora, Bird… timeless goddesses representing wisdom and goodness, which tell stories in silence, wisely and beautifully, of life and death, of the human and the divine, good and evil, universal and local, with eternity as their ally.
Well versed in History of Art and its representatives, he considers the study of the human figure as the pathway to artistic expression and as the undisputed protagonist and ultimate accomplishment of the sculptural process, as did the Greeks and Romans of antiquity.
His imposing sculpture The orange flower (2018), stands out as a highlight in which Morro successfully interprets The Lady of Elche, directly paying homage to Iberian culture and to the Mediterranean.
Gian Lorenzo Bernini’s The Ecstacy of Santa Teresa (1647- 1645) is another great reference in his sculpture, for its masterful composition, spirituality and drama. However, without doubt some will say that it is the Symbolist movement that has most strongly influenced his compositions:
“I want to offer a poetically symbolic vision of Woman balanced by reference to the Mediterranean cultures.”
Morro, fully identifying with the Symbolist movement, wants to revive timeless beauty, replete with magic and mysticism. He feels that his works do not have to reproduce reality and presents a series of figures with timeless, eternal features which tend towards spirituality… hence in his sculptures, just as Rodin and Camille Claudel did during their time, he eliminates all elements that might refer to a specific phase, enabling them to convey ideas and symbols which evoke emotion in the viewer.
From Aristide Maillol, one of his major influences, he learnt to liberate his sculptures from all narrative in search of pure form, arriving at an apparent simplicity that hides his great technical skill and which often leads him towards pseudo-abstraction, akin to the sculptures of Henry Moore.
At the same time he feels attracted to the movement of avant-garde neo-figuration: Modigliani in his faces and Giacometti in the purity of his forms.
Bronze or marble, terracotta or aluminium, his works are created not only to be looked at but also to be touched and even smelt, in his deliberate effort to bring them closer to the viewer, evidence of a definite social approach to art:
“I wish to establish a link between my art and the public and make them participants in the work.”
His artistic experience and influences combined with his masterly technique and outstanding compositional resolution, place the artist Antoni Miquel Morrro in a position within the ambit of Contemporary Art which would be hard to surpass. Without doubt his works embody the plenitude of form in sculpture.
Mar Beltrán Alandete
University of Valencia
Gandía, 3 October 2018
Pere Joan Martorell. Mallorca, 2016. (Català)
ANTONI MIQUEL MORRO
o les mans del creador
Donar forma a allò que no existeix. Fer del buit un fons de matèria on encabir el gruix de l’existència. Vet aquí el miracle: aquest deler de modelar la vida. Antoni Miquel Morro (Palma, 1980) posseeix el do de convertir el no-res en quelcom visible, palpable, transcendent. Si Déu va crear el món en sis dies –el sèptim descansà!-, tal com diuen les sagrades escriptures i prediquen encara avui dia els creacionistes, ell té la capacitat de convertir l’absència en Art. El seu domini artístic rau en bona mesura en el maneig dels materials. Talment l’alquimista que persevera a fi de convertir les pedres en or, infatigable, titànic, envoltat de provetes i alambins, recreant-se en fórmules i mesclant productes, el nostre escultor s’esforça en la requesta d’una imatge, en la concreció d’un cos, en la configuració d’una presència que ha de romandre pels segles dels segles. Alumini i bronze, gres i fusta. Però, és clar, sobretot ferro. Vet aquí l’element primordial. Si esbossam una mirada retrospectiva en l’obra d’Antoni Miquel Morro, una feina incessant, tècnicament magistral, que es remunta a més d’una quinzena d’anys, comprovarem de seguida que hi ha una figura canalitzadora: la dona. Efectivament, l’etern femení –que deia Goethe- esdevé protagonista, una força secular, avial, primigènia, que retrocedeix fins al principi de tot per arribar a nosaltres amb la vitalitat i l’esplendor que només poden desprendre les “maternitats”. La musa, la vida, la creació. Aquests són els eixos entorn dels quals gira el treball del nostre artista. Les formes basculen entre figures arrodonides, exuberants, o bé, agafant patrons més de Giacometti o Modigliani, cossos estilitzats, fràgils, vaporosos… Aquesta és l’autèntica “màtria” del creador, una terra feta a imatge i semblança de la seva mirada neta i transparent, un reialme pastat amb les seves pròpies mans: unes mans fortes, sàvies, que veuen més enllà d’on abasta la mirada.
Les marques a l’esquena potser són cicatrius. De la nuesa es pot desprendre un deix d’impotència i desistiment. Totes elles tenen una història pròpia. I, en canvi, l’au Fènix es transmuta aquí en un home que porta el seu(?) fill a collibè. I no sabem si la caixa de Pandora és encara lluny d’obrir-se o, per bé o per mal, ja s’ha produït la desfeta. La tenacitat i el perfeccionisme formen part del modus operandi d’Antoni Miquel Morro, que camina entre les aigües de la creació amb el posat d’aquell que inspira gratitud i devoció. Amb pas ferm i segur, amb una mirada fraternal, sincera, l’artista va fent camí, nit i dia, per senders misteriosos i viaranys plens de revelacions.
Joan Escanelles. Mallorca, 2015. (Català)
Antoni Miquel Morro ha esdevingut com la veritat, la grega alétheia (a-létheia, “desvelament”, acte de treure’s un vel). Ha aparegut sobtadament. Assistit jo de fortuna, he practicat la intuïció mística i, tot plegat, l’audició o escoltada receptiva. Una hora de mossatge amb el mestre jove. De la quinzena d’obres, n’he triades cinc a contemplació: “Actitud de pólvora i d’esperança”, “Cometa”, “Aries o luna de abril”, “Sibila” i “Lluvia”. En tot plegat, es dreça a la Dona, semple digna i exalçada a formes pures. Quina rapsòdia en agut silenci per a tot el femení, quin abelliment contagiable d’aromes!
No us estigueu d’ensumar les figures, l’olfacte diu immediatesa. En contrast, el femení és etern. No us sentireu mirats, feis-ne la prova, sinó pensats de les criatures; d’on miren? Des de mai com si de sempre, eternitat, dona.
Xavier Riutort. Mallorca, 2012 (Català)
La forma femenina serveix a Toni Morro per parlar de l’ésser humà en lloc d’agafar l’ home, la figura masculina, se fa servir de la dona per parlar-nos de l’humanitat, d’actituts, sentiments i emocions, així com d’estratègies d’intuició. La solemnitat de l’expressió del seu estil porta a la dona a la categoria de “semi-deessa”, com aquells herois dels mites pagans.
Ferma i rotunda és un exemple d’aquesta actitut, solidificada en l’escultura: una actitut de fortalesa i lluita davant les adversitats que a vegades pareixen que ens ofeguen, i només queda lluitar sense mirar enrera. La valentia com a superació de la por, a través de la por… La textura li dona la força del caos, d’un magma primigeni, no domesticat, com si sorgís d’un baptisme de foc, un cos ple de clots, ferides que mostren una vulnerabilitat sàvia i fèrtil, on és possible la vida
El combat està present a moltes escultures, un cas és el d’Actitut de pòlvora i esperança , on l’artista mostra una bel·licitat que arrela en el paganisme precristià ibèric a través d’una figura, paradòxicament, plena de lleugeresa nòmada, una precisió de caça de tècnica concreta, fina i definitiva, una figura ràpida i subtil com un fil de pòlvora que avança sense pausa i promet el canvi a través de l’explosició del món dels possibles. Una guerrera que mostra amb orgull les seves cicatrius, mostrant-les com a part de la seva bellesa, amode de tatuatge; una actitut que mostra que la ferida ens ha de recordar la lluita, el procés intern i extern de transformació, que una ferida és un signe de que s’ha deixat la pell en el camí, de que s’ha posat el cos, i l’ànima; és preferible la ferida que la salut intacta per conformitat…
El balanç entre dignitat i vulnerabilitat al procés vital de transformació i evolució és constant a les escultures. A Com si estiguessis a punt de desfer-te, Morro juga amb la proporció, amb l’amplitut, per mostrar la força que surt de dedins en moments claus, sense renunciar a la transparència del cor i de l’emoció. Una carn de terra que mostra el procés orgànic d’un cos que està en constant regeneració, remodelació i adaptació.
L’ambigüitat, complexitat i paradoxa juguen a la peça Vull que sempre me miris amb aquests ulls de nin. En un món d’homes, on la dona es sotmesa a una estructura patriarcal, la figura del nin representa una relació positiva o al manco neutra amb respecte al món femení; la mirada no és dominadora i controladora, sino plena d’amor i confiança com el nen cap a la seva mare. La negativitat del groc amenaça amb menjar-se la imatge antiga, convertint-la en una nova, diferent, alienada, fermada, atrapada, negada. En front de la violència de gènere i de l’home que oblida qui és la dona per agafar una idea patriarcal, la solució proposada és la inocència i la puresa simbolitzats en el nin, només proposat en el títol.
L’escultura Esperança continua expresant la dignitat del món femení, més enllà d’estereotips o conceptes presó. Vestida amb una túnica, la figura conecta amb la terra i se fa terra, com una sacerdotesa, amb tota l’elegància de qui té esperança. La mirada ens guia cap aquesta emoció i sentiment, ja que mira cap a dedins i amb aquesta perspectiva mira cap al Tot, trobant la confiança necessària al món i a la vida.
El mateix conflicte, la mateixa actitut guerrera, se revesteixen d’elegància, Aries o lluna d’abrilmostra la tranquilitat d’abans de la batalla, abans del ball de l’acció. Amb una postura meditativa mostra la unitat de la seva intencionalitat, reflectit en la fusió de la seva carn i el seu vestit.
Pluja ens parla d’aquesta fusió amb l’univers. La dona representa la pluja, l’aigua entregada i la racionalització d’aquest be, el compromís, l’alegria i l’esperança, tant la donació com l’acció de gràcies, la simbiosis del món humà i el món elemental. el mateix vestit és pluja, està vestida d’aigua. a través de l’alumini es consegueix una cromaticitat i transparència que ens transmet un moviment en pau. L’artista mallorquí proposa, no només actituts i perspectives personals cap a la vida i la societat, sino també una vertadera formació “estelar”. A Ossa major les estrelles són dones, tot una constel·lació, una acció en grup, una força sobre l’univers, amb la legitimitat que dona aquest enteniment i intuició de les lleis de la natura.
La legitimitat i confiança de fer el què s’ha de fer se plasma també en l’obra No pens renunciar, on es fa metall l’ètica de no anar enrera, cada plegament és un racó on atesorar els seus valors irrenunciables. L’oxid ens parla de les dificultats, però la mirada d’aquell orgull de qui fa allò què ha de fer. I perquè en aquest món no tot és lluita, Ball de nit sencera ens recorda el fi de tota lluita, la felicitat i la tranquilitat que donen la llibertat, simbolitzades en l’escultura en un vestit d’estrelles, com a valors que brillen i donen alegria, seguretat i pau. El ball de la nit oferint-nos llum efimera però eterna. La ballarina ens suggereix actitut però també aptitut, presència i essència, una transcendència més enllà de tot aferrament a lluites i actituts, trascendint cap auna fusió amb el cosmos.
Guillem Morro Veny. Mallorca, 2005. (Català)
Antoni Miquel Morro Mas nació en Palma de Mallorca el 1980. Se licenció en Bellas Artes en la especialidad de escultura. Su trayectoria, como escultor, queda acreditada por el denso currículo, con numerosas exposiciones en las Balears y fuera de la isla.
A través de un lenguaje plástico en el que los materiales esenciales són la piedra, la madera y el metal, Antoni Miquel Morro formula una línea estética personal en la que la forma femenina escenifica el elemento sustantivo en el preoceso de creación.
Todo al servicio de una búsqueda continuada en la que el objetivo cabal es el lenguaje de la forma estética que se obtiene como simbiosis entre la idea creadora y el propio discurso formal de los materiales que, en interdependencia recíproca y equilibrada, generan unas formas escultóricas originales, producto de unas concepciones artísticas que el autor, fiel a un registro estilístico propio, lucha por conseguir a través de la conciliación entre materia, creación y estética.